Un Conte

M'agradaria dedicar aquest conte a totes les persones que fan possible la nostra escola. Gràcies.

Una vegada, prop d'una ciutat, prop del mar, va néixer un riu. Era un riu petit, amb poc cabal però tota la ciutat se'l va mirar per veure cap a on aniria. Seguiria el curs els altres rius de la zona? Quan trigaria a arribar al mar? Els cartògrafs ja havien fet els seus càlculs i pronosticaven que el riu tindria 1342 metres amb 23 centímetres de llarg i desembocaria prop de l'extrem sud de la ciutat.

Pero el riu, va empendre camí cap al nord, cap el desert del nord, on poca gent hi vivia i on hi creixien poques plantes i hi vivien pocs animals. Els experts de la ciutat i la gent assenyada li deien: ”però no ho veus que allí hi fa una calor horrorosa?” “Si continues així i no baixes cap a la plana i el mar com fan tots els altres rius, t'assecaràs amb l'escalfor del sol!” El riu responia: “tinc molta pressa, no puc parar a explicar-vos-ho” i afegia “pero confieu en mi, quelcom dins meu em demana d'anar cap el nord, no us ho puc explicar amb paraules. Però si ho voleu veniu amb mi”

Poc a poc, molta gent va anar fent seva l'opinió dels experts de que aquell riu no servia per a res. Que tota la vida, els rius havien anat directes cap a mar i que era això el que havia de fer. No tenia sentit fer una altra cosa, perquè sempre s'havia fet així i per molt que s'entestés el petit riu a anar cap al nord, res no conseguiria.

Alguns però, van seguir el riu per veure com li anava el seu viatge, per curiositat. Altres perquè també, com el riu, sentien dins seu quelcom que els empenyia cap el nord. Uns altres havien fet els seus càlculs i creien que el riu tenia quelcom interessant per descobrir. Tots els que van acompanyar el riu, al seu marge, hi pescaven, hi rentaven la roba, s'hi construïen cases i en definitiva hi vivien.

Va arribar el bon temps i el sol, a dalt de tot, escalfava i escalfava. A la ciutat hi feia molta calor i sobre l'asfalt quasibé no s'hi podia estar. Al desert el riu mica en mica es va anar quedant sense aigua i va desaperèixer sota les pedres i l'arena. Algunes de les persones que havien anat seguint el curs del riu es van lamentar: “ja ho deien que aquest riu no serviria per a res, al final s'ha secat i no ha arribat a mar, que es el que fan tots els rius!” Altres responien que el riu els hi havia donat moltes coses i que havia valgut la pena viure a la seva riba.

Tots, uns i altres van tornar cap a la ciutat tot resseguint el camí que havia fet el riu. La sorpersa va ser quan es van adonar de tot el que havia deixat el riu al seu pas, el desert s'havia convertit en una catifa verda on hi ceixien els arbres i hi vivien les bèsties. Els ocells hi feien niu. Els pagesos hi conreaven i el bestiar hi pasturava.

Aleshores la ciutat va entendre que potser l'essència dels rius no es arribar a mar sinó nodrir les terres per on passen. Cada any, després de les plujes, la gent de la ciutat espera que resurgeixi el riu generós i que viatgi cap al nord per nodrir les terres i als seus habitants.

Adaptació d’un conte de Nazanin Amirian.

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Etiquetes HTML permeses: <a> <em> <strong> <cite> <blockquote> <code> <ul> <ol> <li> <dl> <dt> <dd> <img>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
CAPTCHA
Has d'escriure el que veus per comprovar que no ets un robot que ens omple d'SPAM
Image CAPTCHA
Enter the characters shown in the image.